Ara fa 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, un fet que ens recorda que els règims autoritaris no desapareixen per simple decadència ni cedeixen poder per voluntat pròpia.
El que avui anomenem democràcia és fruit de dècades de pressió en silenci, organització col·lectiva i resistència clandestina.
Des dels anys seixanta, les esquerdes a la dictadura s’anaven obrint des de les fàbriques, en els barris més oblidats, en les parròquies més a peu de carrer, en la valentia de tants mestres, a les universitats o en els racons d’allà on es podia parlar amb llibertat, lluny de la vigilància i la repressió.
I en aquest llegat col·lectiu hi trobem també el jove Pasqual Maragall, que va començar a comprometre’s amb la lluita antifranquista quan encara era un adolescent de 17 anys.
El seu recorregut d’aquells anys —recollit amb detall a la Cronologia de l’Arxiu digital Pasqual Maragall— mostra un jove que s’endinsa de ple en un país que comença a despertar. A la Universitat de Barcelona, es vincula a un moviment estudiantil cada vegada més actiu i més conscient de la necessitat d’esberlar l’ofec del règim. Participa en l’evolució de la NEU (Nova Esquerra Universitària), que esdevé un espai de debat i organització política amb voluntat de transformació real, i s’implica també en el FOC (Front Obrer de Catalunya) federat amb el FLP (Frente de Liberación Popular) el conegut “Felipe”. Ho fa de la ma de de Jose Ignacio Urenda i al costat d’altres joves universitaris i obrers, amb qui després va col·laborar al llarg de la seva vida, com Daniel Cando, Josep Maria Vegara, Narcís Serra o el mateix Ernest Maragall.
Son anys d’agitació política i l’antifranquisme es va estructurant en partits i moviments que s’organitzen i desapareixen. Després de la dissolució del FOC, al 1974 Maragall participa en la creació de CSC (Convergència Socialista de Catalunya) que més endavant participarà en el Congrés d’unitat on es crea el PSC (Partit Socialista de Catalunya).
Amb les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, al 1979, fa el pas cap a les institucions amb una idea clara: la democràcia s’ha de tornar tangible, especialment a les ciutats, que són el primer terreny on la vida quotidiana canvia.
Des d’aquí arrenca un altre trajecte, el de la Barcelona democràtica, moderna i oberta que Maragall contribuiria a construir com a regidor i posteriorment com a alcalde. Però aquell projecte de ciutat no s’entén sense els anys previs: els anys de clandestinitat, de lectures compartides, de complicitats, d’audàcia, que van forjar la seva manera d’entendre la política com un servei públic rigorós i alhora profundament humà.
Commemorar els 50 anys del final de la dictadura no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó reconèixer la força col·lectiva que va fer possible el canvi. Una força feta de milers d’històries, anònimes i conegudes, entre les quals la de Pasqual Maragall n’és només una més.
Avui recordem la mort d’un dictador amb la convicció que la democràcia no és un escenari fix, sinó que es construeix, es defensa i es renova en cada generació fruit de la voluntat col·lectiva.
